Hola companys, vaig a iniciar la primera publicació del blog aprofitant per oferir-vos la resenya d'un llibre que vaig llegir el darrer any en l'asignatura de ''formació literaria per a mestres''. El considere molt interesant i relacionat amb el tema de la recuperació de la llengua valenciana en l'àmbit educatiu, sense cap dubte vos anime a llegir aquest llibre quan disposeu de temps lliure.
LA MESTRA (Víctor Gómez Labrado)
Víctor
Gómez Labrado va nàixer a Sueca (Ribera Baixa) l'any 1956, estudiós
de les titulacions de Magisteri (Universitat de València) i
Filologia Catalana (Universitat de Barcelona). Ha treballat com a
professor de Secundària i des de l'any 2002 exerceix la coordinació
de la Biblioteca Casa-Museu de Joan Fuster a Sueca. La seua
implicació en activitats diverses de tipus cultural el portarà a
investigar i a divulgar aspectes antropològics i històrics del
poble valencià. Per això, la seua obra té un fort caràcter
històric.
Pel
que respecta a les publicacions de Víctor Labrado, trobem des de
1992 Cròniques d'un rei
en dues novel·les juvenils (El príncep
i El conqueridor).
Però no serà fins l'any 1995 on es començarà la seua incursió en
el món literari amb la publicació de l'exemplar que ens ocupa (La
Mestra) juntament amb una altra
novel·la Cabrera. És
en aquest moment quan l'autor començarà a escriure obres baix el
caràcter divulgador.
Per
altra banda, a més del caràcter divulgador, trobem un altre fil
comú, com és la temàtica relacionada amb la història, és a dir,
una literatura basada en el recorregut memorístic del territori. Els
seus reculls històrics van des de biografies de Jaume I, El Segle
d'Or valencià, les Guerres Carlistes, històries relacionades amb la
postguerra civil espanyola o la transició democràtica. Segons el
meu punt de vista, al igual que l'autor, en un futur vaig a
dedicar-me a la l'àmbit educatiu de menors, pense que l'aspecte
històric mai hem d'oblidar-ho, ja que, ens pot aportar molta
informació de com millorar el present i el futur, sense oblidar el
nostre origen.
Cal
destacar la diversitat de gèneres emprats per l'autor, com són
l'assaig (El segle valencià),
la biografia (Cròniques d'un rei), la novel·la (La
guerra de quatre o Quan
anàvem a l'estraperlo) o
la narrativa (Llegendes
valencianes). En especial cal mencionar
un gènere o estil que està molt present en la major part dels seus
treballs, ''la crònica'', com és el cas de La
Mestra, es tracta de una narració de
fets històrics seguint un ordre cronològic, és a dir, segons
l'ordre temporal en què van succeint. Com en la nostra lectura, en
molts fragments l'autor serà testimoni de experiències viscudes, ja
que, va viure els fets en primera persona quan durant el curs
1981-1982 va exercir de mestre en el poble de Barx. Per contra, farà
ús de la tercera persona quan és ell qui relatarà segons els
episodis obtinguts mitjançant testimonis o documents. Cal dir que
tot açò es fruit d'una necessitat de reproduir amb la major
exactitud tot l'entorn i context que es viu des de l'arribada de
Marifé al poble.
Pel
que fa a la llengua emprada a La Mestra,
Víctor Labrado no ix del català occidental (valencià), com a
relator, emprarà un estàndard ple de matisos que apunten cap a un
model lingüístic molt arrelat en el valencià clàssic sense
eixir-se d'elements tradicionals com per exemple ''mosatros'' (degut
a la gran quantitat de protagonistes com llauradors, xiquets
d'escola...). En definitiva, el seu major mèrit és el de fer la
llengua culta un referent proper al lector, al mateix temps que es
procura fer dels elements pròxims un apropament a la llengua culta.
D'aquesta manera, pense que aconsegueix apropar molt més al lector
al context de la crònica.
Si
ens atenem al llibre, ens trasllada al període conegut com
''Transició política a la democràcia'' que transcorre entre finals
del franquisme (1974-1975) als primers anys de democràcia (1982),
aquesta franja d'anys resulta de vital importància per el canvi
polític de la nostra societat. La protagonista de l'obra (Marifé),
es trasllada com a docent al poble de Barx. En un primer moment es
troba davant una situació escolar molt crítica, més pròpia
d'altra època, ja que, les instal·lacions així com els anteriors
projectes educatius que han rebut els seus alumnes han sigut prou
negatius. Marifé no vol romandre estàtica o continuista i adopta
una postura de implicar-se molt activament, decideix remodelar
l'escola des de les bases, els canvis i remodelacions educatives que
realitza son prou necessàries per al futur, és sense dubte un
clar exemple de pedagogia progressista que torna a aparèixer després
del franquisme, emanant dels intents de remodelació pedagògica de
la 2a República.
Les
seues propostes d'innovació estan molt centrades en l'àmbit
lingüístic i renovador de l’educació, com per exemple el foment
d'una educació totalment democràtica degut a que si volem uns
alumnes capaços de ser justos y democràtics en la societat, hem de
començar a fomentar-ho des de les pròpies aules. En un primer
moment les mesures seran ben rebudes, però a mesura que van atenent
a l'aspecte de la llengua valenciana i la seua pràctica a les
classes, donarà lloc a que els sectors més dominants del poble
s'enfronten a Marifé per tal que continua amb una educació
tradicional, com es va continuar amb els canvis, se l'obligarà a
abandonar més tard la regió. És un clar exemple de com hi havia un
sector important de persones properes a l'àmbit polític que es
resistien a admetre els canvis que políticament estaven ocorrent,
tot açò acompanyat d'una forta actitud d'autoodi per la seua pròpia
llengua, el valencià, qualificat en una part de l'obra com la
llengua que únicament era emprada per persones que treballaven el
camp, no tenien estudis i no accedien als alts càrrecs laborals en
la ciutat. Per contra, cal dir que Marifé a la seua arribada al
poble, no domina gens el valencià, per això, ha d'aprendre la
llengua amb diversos objectius com la garantia de la supervivència
de la cultura valenciana, el millor aprenentatge dels continguts en
llengua autòctona o aprofitar i ser pioners en l'ús del valencià a
l'educació. Desgraciadament anem a veure com la gent poderosa del
poble farà tot el possible per evitar-ho i no dubtaran a recórrer
als estaments públics més elevats (encara amb cert conservadorisme)
o premsa (Las Provincias)
per denunciar-ne els fets i no conclouran els seus esforços fins que
s'expulse a Marifé del càrrec de directora de l'escola de Barx.
Mentre
Marifé està a l'escola com directora, aniran apareguent diversos
companys com la seua parella Josep Piera, Jesús, Salvador o Mari-
Reis. Cal dir que tots els mestres que apareixen en l'obra estan molt
solidaritzats amb la causa renovadora de Marifé i en cap moment
dubtaran dels seus projectes educatius i transformacions pedagògiques
''revolucionàries''. Des de el meu punt de vista personal, la forta
unió resulta fonamental alhora d'aplicar qualsevol projecte
educatiu, ja que, tots aquestes esforços no haurien sigut possibles
en cas de que no s'haguera produït aquesta cooperació. Serà tan
notable la germandat dels docents, que en els ultimàtums i
assemblees amb els pares, mai deixaran aïllada a la directora del
centre. Actualment, no és d'estranyar que molts docents es troben a
soles alhora de fer uns determinats canvis en les escoles, en gran
part es degut al fort immobilisme que hi ha entre els companys i cada
vegada és més necessari continuar desenvolupant noves vies
d'educació.
Entre
les actuacions dutes a terme per Marifé, es destacable el treball
per projectes que realitza, evitant prosseguir amb les ensenyances
tradicionals de marcat caràcter unidireccional amb l'alumne (el
mestre imposava les pautes), en la seua classe seran els xiquets els
que demanaran aprendre determinades àrees. A demés, realitzarà un
aprenentatge molt acompanyat per l'aspecte cultural, exemple d’açò
seria com durant els primers anys es du a terme l'elaboració un grup
musical, un grup de teatre que farà representacions o inclús la
creació d'una falla amb les seues corresponents celebracions
tradicionals. Fomenta una educació basada en democràcia, ja que,
pertany a l'ideari de que l'educació es l'única forma viable de
fomentar el canvi de mentalitats en la societat, tan sols es
necessari dur a terme pràctiques a classe de la mateixa manera que
es vol conviure en societat (com per exemple ocorre amb les
assemblees que realitzen els seus alumnes a classe per resoldre
conflictes o diversos temes).
Com a
terme d'aquesta ressenya, m'agradaria ressaltar la importància que
va tindre el cas concret de Marifé a Barx, representa els primers
fets d'una educació que volia sortir de l'endarreriment educatiu que
patíem i en major mesura fomentar que el valencià (un dels trets
més importants de la nostra cultura a nivell autonòmic) siga
present en l'educació. Molts dels ideals que apareixen a l'obra, els
vaig veure molt de prop quan anava a una de les escoles que apareixen
al llibre ''La Nostra Escola Comarcal'', he de dir que en molts
aspectes s’assembla a l'educació de Marifé, sobretot pel que
respecta a la llengua valenciana i el seu valor en l'educació.